Alegre com una primavera

La Maria va arribar a casa amb una margarida a la mà. La seva mare li va preguntar d’on l’havia tret i ella li va dir que era un regal. La Joana, aleshores, va iniciar un atac de preguntes; estava clar que volia saber qui era el noiet que li havia regalat aquella bonica flor. La petita, però, sempre contestava el mateix: "És una noia i la sang altera!". Ho deia rient i saltant. La Joana la perseguia per casa, també joiosa. Al cap d’uns minuts, però, quan ja no podien parar de riure, la Maria va implorar que la deixés tranquil·la i no jugués més a perseguir-la ni a fer-li preguntes.

La seva mare així ho va fer.  Van anar a la cuina per preparar el berenar i es van adonar que no tenien res que els servís. Ja anaven a sortir al carrer quan, aparegut com el gran salvador, va arribar el Pere. “Criatures, no passeu gana, que aquí ha arribat l’home de la pasta”.

-I quina pasta dus pare? Macarrons?- Va preguntar la petita mentre li agafava la bossa que duia a la mà.
-Com vols que porti macarrons per berenar? A vegades penso que seràs bombera... –Va dir el pare mentre es treia les sabates.
-Bombera? Per què? Mengen molts macarrons els bombers? –Innocentment va preguntar la Maria.
-Ai filleta meva, potser sí que seràs bombera, ens sorprens cada dia més... a veure si serà la primavera...- Afegí la mare.
-La  primavera... La primavera... La primavera- Va començar a cantar la petita...- La primavera la sang altera... Veus mare? La primavera la sang altera! M’entens?  -Anava repetint sense parar, mirant fixament els ulls de la mare i procurant no riure.
-Maria... estàs ben tocada del bolet... què em dius ara de la primavera? Per què em mires així? Sort en tenim que siguis tan feliç, sort! –La mare li va agafar la bossa i exclamà: -Carquinyolis!
-Sí, petites, sí, fa estona que us ho vull dir, però com esteu jugant amb la primavera i aquestes coses, de les que no entenc res de res... –Es va aturar i, després de respirar profundament, va continuar: -Què feliç que em feu...
Tots tres s’assegueren a taula, van berenar carquinyolis i la Maria, per fi, els explicà que la margarida l’havia collit tornant de l’escola i que li volia donar a un amic de classe a l'endemà. Afegí, però, que no li donaria, perquè tenia massa vergonya. Així que va preferir donar-li a la seva mare tot dient-li:
-La primavera me l’ha regalat i a la primavera li he retornat.


Aquest mes us convidem a preparar:

Recordeu:

 • Fer la vostra versió de carquinyolis -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salda-.

 • La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris  d'aquesta entrada.

Si ja la teniu publicada, igualment podeu participar.
 • Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a:  memoriesdunacuinera@yahoo.es

 • El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.


Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes