La unió fa la força

-Vull fer un vermut! –Exclama la Maria quan tota la família va caminant cap a casa. Ha sigut un matí molt calorós. Estan tots morts de set i comencen a notar el cansament a les seves cames. No és d’estranyar, ja que han passat tres hores llargues arreglant la plaça del poble. No han sigut els únics, és clar; gairebé tots els habitants s’hi han congregat a resposta d’una crida de l’ajuntament. Resulta que la porxada principal, decorada tota de fusta, estava corcada completament. En un primer moment es va debatre si calia avisar o no a professionals perquè ho arreglessin. Però després es va resoldre que seria molt millor que els habitants tornessin a fer-se seva aquella plaça. Diem tornessin perquè anys enrere, molts anys enrere, quan el poble patia la fam de la post guerra, van fer seu aquell espai comú. L’alcalde era un súbdit dels guanyadors de la guerra i no escoltava els veïns, fins que per acte de rebel·lia cada fill de veí va ocupar la plaça de la vila i la van redecorar per donar-li un altre aire, modernitzant l’espai. Era una clara metàfora que volia expressar no només el descontentament amb el govern, sinó la capacitat organitzativa de la gent.

-Vols dir que vols fer un aperitiu, no? –Contesta la Joana gairebé sense aire.

-Vull dir que tinc set, tinc gana i no vull esperar més. Parem a ca la Mari i que ens faci unes braves. Si us plau!

La terrassa de Ca La Mari és el lloc preferit pel Pere, que no dubte en fer donar bot i exclamar una afirmació que escolten tots els que estan ben a prop.

-Sí, Sí! Una cervesa, unes braves... tu al sol, nosaltres dos a l’ombra, o al revés, és igual... vull unes braves!

La Joana somriu... i exclama:

-Però com pot ser que sempre us poseu d’acord per sortir-vos amb la vostra?

    

Recordeu:

• Fer la vostra versió de ro de patates braves -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salada-. 
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
• No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta de patates braves publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 13 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 15 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

El cor net i el cap dret

-Maria, t'has sentit mai com un cavall desbocat? Has notat mai que les brides no feien efecte? -La Joana mira a la seva filla mentre li parla amb el cor.

-No ho sé, mare. Tot és tan diferent ara. Els amics semblen que no ho són. Després em sembla que sempre ho han sigut. Tot el que sempre havia somniat ser, de cop i volta s'esvaeix i no entenc per què faig res. Em sento...

-Et sents descarrilada? -La Joana sempre troba la pregunta adequada que ajudi la seva filla.

-Sí. Una mica sí. No sé. Sempre m'heu ensenyat quines vies eren les que havia de seguir. He cregut amb tot el que em dèieu, però... no sé... ara tot són dubtes, mare, no sé què fer.

La nit al poble ha vingut amb més complicacions del que solia fer-ho abans que la Maria entrés en plena adolescència. El cos li creix a ritme forçat i el cor, com no, intenta seguir el mateix creixement. Però és tan difícil la vida quan un encara no és adult, que comença a veure-hi clar i, per poc que pugui, renega de la vida dels més grans.

-Recordes quan jugàvem juntes a cuinar? -Pregunta la mare amb certa nostàlgia.

-Si ho recordo? Mare, que encara cuino amb tu, ho vull fer sempre això! -Contesta la petita Maria amb el sentiment de qui no vol perdre mai allò que li ha agradat.

Sona la música de la banda del barri i les dues surten al carrer. El pare les espera, avui hi ha ball. Hi haurà nois repentinats esperant veure noies maques per dansar amb elles. Alguna estrella caurà del cel aquesta nit, tocarà un cor verge i pur i el convertirà, de ben segur, amb una roca dura per aprendre a estimar.

Pare i mare miren la petita Maria; la miren amb llàgrimes als ulls. És un vaixell que s'en va.

-No tenen perquè ser aquests braços els que se l'enduguin, poden ser qualssevol altres, no? -Pregunta angoixat el pare.

-Siguin els que siguin, que els triï ella, que els abraci amb força i bogeria; com ho vas fer tu aquell vespre de fa ja tants anys, quan em vas robar el cor i te'l vas menjar sense cuinar.

-Per això, amor meu, sempre has estat el meu tàrtar.

-El teu Tàrtar? On Zeus va recloure els titans?

-No, amor, ets el meu Steak tartare; tan cru i tan bo com el teu cor nu i pur. -Diu el pare amb veu tremolosa.

-Ai, redéu, que cursi que et tornes a vegades… perds l'encant de quan eres jove.

Recordeu:

• Fer la vostra versió de tàrtar -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salada-. 
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
• No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta de tàrtar publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

A cantar mal no val; a cantar bé entreté

-Mandonguilles entre patilles, mandonguilles fregides. Mandongo, mandongo, mandonguilles com pilotilles. Són tan maques les mandonguilles que amb elles me n'aniria a totes les illes! Ai com brilles, mandonguilles quan et claven les forquilles!

La Joana observava la seva filla cantant mentre preparava la carn per a les mandonguilles. No donava crèdit al que veia. Un somriure d'orella a orella, una cançoneta espantosa improvisada, un joc de mans fent boles i aquells ulls que només brillen quan alguna cosa es mou dins del cor.

 -Mira, petita, si hem de fer-ho tant malament, hauràs d'aprendre molt dels que ja en sabem...

-De fer mandonguilles, mare? -Pregunta encuriosida la Maria mentre el Pere se les mira a les dues somrient.

-No, no... -Li respon enigmàticament la Joana.

-De cantar, mare? -Insisteix la filla amb ganes de seguir-li el joc.

-No! Què va! -Replica amb energia gesticulant amb tot el cos.

-I doncs? Va, sempre amb aquests jocs teus! Digues, mare, de què parles? Què és el que m'ensenyaràs? -A les dues gairebé se'ls escapa el riure, però es mantenen fermes en el seu debat.

-Mira, deixa'm lloc, que jo també vull posar-me al teu costat i inventar-me cançons. Jo també vull fer mandonguilles. No hi ha res més divertit que fer boles amb les mans. Ho feies de petita, al meu costat, ho fas ara, al meu costat, i en faràs d'aquí a un temps, al costat d'algú altre...

-Què vols dir? No t'entenc... de qui? De qui?

-Res, res, petita. Com era la cançó? Mandonguilles entre pastilles? Tu mai ho pilles, que a les pubilles els hi agrada molt fer mandonguilles senzilles. Cantant cançons de guerrilles. I mentre el cor fa bum bum, les mandonguilles agraden a tothom.

Recordeu:

• Fer la vostra versió de mandonguilles -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salada-. 
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
• No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta de mandonguilles publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 30 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

Al mal temps, bona cara

A altes hores de la matinada, la Joana seu al costat de la finestra. Mira la negra nit il·luminada per una lluna plena radiant. Fa un parell d'hores que resta asseguda al menjador, contemplant no sap ben bé què. No pot dormir. No només un fort neguit la desvetlla a tothora, sinó que és necessari que estigui pendent del Pere cada poc temps. Li controla la febre i està pendent de la seva tos. Ja fa dies que dura aquest panorama i, a poc a poc, la Joana s'acostuma a no dormir tant com abans. La millor hora és quan surt el sol, sembla que el pare de la família recuperi les forces amb els primers raigs matiners. Moment que aprofita la Joana per tancar els ulls i descansar, ja sigui asseguda al menjador o estirada al costat del Pere.

La Maria no porta massa bé que el seu pare hagi emmalaltit. El seu nivell acadèmic ha baixat molt i en poc temps ha acumulat una sèrie d'esdeveniments escolars que han fet preocupar els mestres i els pares.

Avui el Pere se sent més fort que de costum i li demana a la Maria i a la Joana que es quedin al seu costat. La mare truca a l'escola i adverteix que la filla no anirà. L'objectiu és clar, tornar a reforçar els llaços per tenir, més que mai, una unió que els ajudi a superar aquesta situació que els ha tocat.

La Maria plora sense parar mentre escolta el seu pare. Està més nerviosa de l'habitual i li costa relaxar-se i pensar amb serenitat. La Joana té una pensada per treure endavant aquell embut. Accepta que es quedin tots a parlar, a compartir uns moments plegats, deixant de banda les seves responsabilitats escolars i laborals; però ho faran de la manera que més els uneix. Cuinant. Per això la mare els proposa fer un concurs, el pare -com no pot aixecar-se del llit- serà el jutge i elles dues cuinaran. 

La Maria opta per fer un timbal d'escalivada i, just abans de començar, la mare li demana que expliqui per què ha triat aquest plat. És part de l'exercici. I ella se'n surt prou bé.

"El pebrot i l'albergínia tenen bon aspecte quan els collim de l'hort o els comprem al mercat, després, quan els escalivem tota aquella bellesa superficial queda arrugada o cremada. És trist, però si la pelem i la servim amb un bon raig d'oli i una mica de sal retrobem allò que tant ens cridava l'atenció. Igual que passa amb les persones, que potser perden la força i llueixen dèbils, però es mantenen forts en l'interior mentre l'essència sigui perpètua".

Recordeu:

• Fer la vostra versió d'escalivada -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salada-. 
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
• No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta d'escalivada publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

Carn que creix, no pot estar-se quieta

Ja fa un parell d'hores que el sol s'ha amagat per darrere de les muntanyes. Sobre les cases cau un cel ben negre que no perd la seva essència blavosa. La lluna plena il·lumina les taulades, que aprofiten la seva claror per disparar raigs lumínics directes a les estrelles.

Mare i filla admiren la bellesa del joc lluminós sense dir ni una sola paraula. Li han dit al Pere que arribarien tard, que no les esperés per sopar. Les dues volien estar juntes i això és el que han fet. En acabar de l'escola, la Maria ha recollit a la Joana i han pujat al turó que tenen a prop de casa. Aquí dalt, segons diuen elles mateixes, no hi ha escuts ni vergonyes; és el lloc indicat per arreglar tots els problemes domèstics que puguin sortir. I és que, amics meus, les dues donetes de casa porten un parell de dies com el gat i el gos. El que fa una, enrabia a l'altra; provocant tot seguit una resposta encara més irada. Acció, reacció. Provocació, intimidació. Crits i males formes, plors i cors trencats per haver-se dit coses que no se senten, però que surten, com aquell qui no vol, en defensa pròpia.

A totes les cases hi ha discussions. Això s'accentua quan els participants de les relacions tenen edats com les dels nostres amics, pares i adolescents xoquen en idees, en formes de vida. És així i ho ha de ser sempre. Però entre aquests xocs tan bruscos, cal una mica de serenor, un fre de mà, un clima càlid i acollidor que ens recordi perquè ens discutim.

Dalt del turó ambdues miren el carrer on ha crescut la Maria. L'empedrat llueix el blanc de la lluna, marcant el camí fins on són elles. És un camí que han fet plegades, per voluntat pròpia. La Joana agafa la mà de la seva filla i li pregunta: "El tornaries a fer amb mi aquest camí?". "Tantes vegades com vulguis", li contesta amb una veu fina i insegura.

Després d'una abraçada trista, però sincera; s'aixuguen les llàgrimes mútuament i s'alcen per tornar cap a casa. Caminen mirant a terra, però alternant aquest posat amb somriures passatgers. A mig camí, quan ja se senten més alliberades, la Maria li pregunta a la Joana: "Mare, tu creus que el pare ja haurà fet els panallets? Em moro de ganes de menjar-los tots plegats".

 

Recordeu:

• Fer la vostra versió de panellets -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salada-. 
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
• No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta de panellets publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 1 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 4 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

A l'estiu menjar calent no és bon aliment

Al forn la temperatura és molt més alta que al carrer. Quan tothom comença a queixar-se de la pujada de calor a inicis de l'estiu, la Joana i el Pere continuen sota un ambient caluròs desmesurat. Aquesta situació els permet trobar l'aire del carrer ben fresquet, per contrast. Així, de bon matí, quan la feina els hi ho permet, surten de la fleca per torns a refrescar-se. 

En sortir es troben els més matiners caminant cap a la feina, la majoria parla en veu baixa, maleint la calor d'estiu. El Pere somriu i, més d'un cop, els hi deixa anar alguna frase. "Bon dia, si vol entrar a refrescar-se, vostè mateix", "Bon dia tingui, té calor? Ha estat mai a l'infern?". La gent li contesta amb un somriure dissimulat. A aquestes hores, els vianants tenen massa pressa per prendre's la vida amb humor. 

 

En acabar el torn de matí, el Pere i la Joana decideixen tancar la paradeta. "Prou per avui", diu ella, "anirem a la platja tots dos sols, tinc ganes de remullar-me". Dit i fet. Forn tancat, calça curta i cap a la platja. El camí no és curt, però se'ls hi fa, perquè no paren de xerrar en tota l'estona. El Pere està malenconiós i decideix tornar-li a explicar, per enèsima vegada, la història que ells dos van viure quan éren joves. La Maria riu i li deixa anar: "No tan sols me l'has explicat mil vegades, sinó que a més jo hi era!". Ell ja ho sap, però continua amb el seu relat. I és que li agrada molt recordar que una nit, fa ja molts anys, van estar ballant a la festa major fins ben tard. Tan tard que van acabar dormint a la platja. Les estrelles, la lluna, l'olor de la sal pujant per la suau brisa nocturna, els petons, les carícies... Tot semblava tret d'una pel·lícula romàntica. Tot menys el camió de la neteja que va aparèixer fent un soroll espantós i gairebé els atropella. Van haver de sortir corrents i amb un bon ensurt a sobre.

El Pere acaba d'explicar la història quan ja són a la platja. Es posen els banyadors i veuen uns pares fent castells amb el seu fill menut. Menja un gelat que se li cau per tot arreu, amb la calor es desfà i la crema inunda les seves mans. 

 

Mentre la Joana ho mira, no ho pot evitar, recorda quan la Maria era petita i es posa nostàlgica.

 

-Pere, ho recordes?-Diu ella.

-Sí, i tant... La Maria s'embrutava igual quan era petita...

-No, no! No parlo de la Maria! Parlo de quan nosaltres érem petits! Quins temps! Existien molts pocs gelats prefabricats! A casa els fèiem nosaltres... No eren com aquests de crema i galeta torrada...era tan divertit fer-los com menjar-los...

 

Recordeu:

• Fer la vostra versió de polo -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salada-. 
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
• No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta de polo publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

A beure i a menjar mesura has de posar

El sol s'ha aixecar amb força avui. Si bé a l'ombra un pot estar fresquet, és impossible quedar-se sota el sol sense anar lleuger de roba. Sembla que la primavera està en el seu zenit, oferint variades temperatures i sorpreses als humans.
 

Aprofitant el dia, la família decideix anar a fer una cervesa a un dels bars del poble. La idea que tenen al cap és beure alguna cosa i tornar cap a casa per dinar. Així que surten de casa contents i amb ganes de passejar. La caminada no és molt llarga, però entretinguda perquè pel camí es troben amics i, cal dir-ho, tothom els coneix; no en va, ser el forner del poble comporta certes dosis de popularitat.
 

A la terrassa del bar, escullen una taula partida per l'ombra. Mare i filla es col·loquen a la part on toca el sol, volen posar-se morenes amb els primers raigs. El Pere opta per l'ombra, no vol cremar-se la calba. Sovint tenen aquestes postures, com tantes d'altres famílies, que amb el pas del temps es combinen amb tal perfecció que no cal ni preguntar què vol l'altre.
El cambrer els pren nota i la Joana demana tres cerveses. Filla i pare se sorprenen pel nombre de cerveses demanades, i la mare es justifica dient que ja va sent hora que la Maria provi cervesa, si li agrada, bé, sinó, també. "Bé ho provarà algun dia, no? Doncs que ho faci amb nosaltres, millor!" exclama!
La Maria vol dir la seva i crida al cambrer: "Escolta, si us plau, porta dues cerveses i una llimonada, que quan jo vulgui provar una cervesa, ja la demanaré". El seu comentari fa riure al cambrer, que marxa content davant la mirada atònita dels pares.
Quan encara no ha entrat a dins del local, el Pere torna a cridar al cambrer. "Perdona, a més de les cerveses i la llimonada, porta quatre o cinc tapes de les que tens a l'aparador, millor que acompanyem aquest moment amb un bon menjar".
 

L'estona passa alegrament, xerrant tots tres sobre el que ha succeït durant la setmana, les quatre tapes inicials acaben sent dotze i, en acabat, es donen tots per dinats.
"Això és el que passa quan estàs a gust, passa l'estona i, en lloc de fer un aperitiu, acabes dinant" li diu la Joana a la Maria mentre li acaricia l'esquena.
Dies al sol, dies a l'ombra, passa el temps en família compartint el pas del temps amb alegria.

 

 

 

Recordeu:

• Fer la vostra versió de tapa -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salada-. 
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
• No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta de tapa publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

La primavera la sang altera

La petita Maria fa uns dies que ha marxat amb l'escola a unes colònies a la muntanya. S'estarà una setmana sencera fora. Els professors van explicar, en una reunió molt divertida, quines activitats farien. Excursions en bici, acampades a l'aire lliure, sopars a les fosques, ball... Tot per aconseguir despertar els cinc sentits de l'alumnat i, aleshores, aprofitar el moment per fer-los aprendre quantes més coses millor. L'escola de la Maria creu molt amb l'educació pràctica, per això mai escatimen en sortir i fets que s'allunyin de la rutina de classe. No cal dir-ho, els alumnes estan encantats i sembla que, de moment, aprenen molt.

Durant aquests dies la Joana i el Pere s'han agafat vacances. És l'època que menys demanda tenen a la fleca, així que és el millor moment per tancar la parada i desconnectar. Sense ànims de gastar, però amb la il·lusió de fer coses cada dia, s'han marcat activitats pels volts de casa seva. Avui es troben al punt més alt del Turó Verd, una petita muntanya des de la qual es veu la vall on viuen perfectament. Dins d'una motxilla, han dut una carmanyola i una cantimplora. Però a mig camí, no saben ni com ni a on, se l'han deixat. La Joana riu mentre el Pere intenta buscar una explicació. 

-Tranquil, no passa res. Segur que ens l'hem deixat al costat del rierol on ens hem banyat.

-Doncs ja hi podem tornar, que no tenim ni aigua ni menjar! -Contesta exaltat el pare de família.

Tots dos, doncs, canvien el programa del dia i decideixen tornar enrere, resseguint el riu fins trobar el punt on han volgut refrescar-se. Entre tanta arbreda és difícil trobar res, així que la Joana ho dóna per perdut.

-Escolta, tampoc és tan important. No ens ho hem passat bé banyant-nos i pujant fins aquí dalt? Doncs ja està. Baixem fins a casa i no et preocupis més. -Li comenta amb un somriure a la boca.

El Pere és d'aquelles persones que, quan perd una cosa, no s'atura fins que la troba. Està atabalat. No vol marxar i li comenta totes les possibles hipòtesis. Està tan nerviós que posa el peu sobre una roca plena de verdet i rellisca. Acaba amb el cul dins l'aigua i els pantalons mullats. Ja us podeu imaginar el riure de la Joana en veure'l mullat com un peix de riu. A ell no li fa cap gràcia i, sense sortir de l'aigua, fa morros.

-Va, no siguis nen petit -li diu la Joana mentre es torna a despullar i es fica a l'aigua al seu costat-. Si volies que ens tornéssim a banyar només m'ho havies de dir. 

Els dos riuen i es besen, en els seus ulls veuen moments passats molt semblants, quan tots dos s'escapaven per anar al bosc quan començaven a sortir. La música de l'aigua xocant contra les pedres converteix el moment en un paratge idíl·lic, però tot d'una el Joan deixa de besar la seva dona, assenyala a l'altre costat del riu i exclama: "Mira, els esquirols s'enduen la nostra motxilla!".

Efectivament, un parell d'esquirols s'enduen la motxilla i el dinar del Pere, que torna a estar decaigut, però ràpidament la Joana sap com animar-lo.

-Va, Pere, tornem cap a casa, tinc una coca de iogurt que vaig fer ahir a la nit que segur que et farà recuperar els ànims i curar la gana!

-La gana -contesta el Pere- potser sí que me la cura, però els ànims només els recupero si em tornes a besar!

Recordeu:

• Fer la vostra versió de coca de iogurt -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salada-. 
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
• No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta de coca de iogurt publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

La casa, els fills i la muller, tot el meu món han de ser

Les lleganyes impedeixen que la Maria obri els ulls. És diumenge i no vol aixecar-se. Els pares ja fa estona que ronden per casa. La primera en llevar-se ha estat la Joana. A primera hora, quan encara no havia ni sortit el sol, i encara amb pijama, ja estava fent-se un cafè. Després, amb els primers raigs de llum, el pare s'ha aixecat i ha fet companyia a la mare una estona. Els dos estan asseguts vora la finestra. Ben junts, mirant com la llum arribava als carrers. No ho fan sempre, però de tant en tant els nervis no els deixen dormir i es desvetllen ben d'hora ben d'hora.

Aquesta nit gairebé no han pogut descansar. Com tots els pares, es preocupen per la seva filla, que creix a una velocitat que sembla desmesurada. Noves amistats, nous horaris, nous parlars... Tot allò que és nou sempre crea desconfiança i és difícil d'acceptar. El Pere i la Joana s'abracen i no es diuen res. Només miren el bell espectacle del sol eixent. En el fons s'ho estan dient tot. Però ell vol exterioritzar-ho, així que li diu: "El més important és mantenir-se units, units amb ella, és clar". La Joana somriu i li diu que hi està d'acord, que així ho faran.

La Maria surt de l'habitació amb un caminar mig tort, s'ha despertat amb l'olor del cafè. Encara no hi és tota, però els veu al costat de la finestra i se li obren els ulls de bat a bat. De cop sent un sentiment d'unió molt fort, unió amb a ells, és clar. Corre i els abraça. Entre tots ja han oblidat la gran discussió que ahir va assolar el menjador de casa a l'hora de sopar.
Quan tots tres estan abraçats la mare li pregunta què voldrà per dinar. El pare fa un crit i deixa anar: "Dinar? si ens acabem de llevar!". La Maria li dóna la raó al pare, però la Joana es justifica: "Petits, tenia pensat fer arròs, clar que si voleu alguna altra cosa...".
Ja us podeu imaginar els crits del pare i de la filla: "arròs, arròs, arròs!". I és que l'arròs que prepara la mare és tan diferent als altres...

Recordeu:

• Fer la vostra versió d'arròs -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salada-. 
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
• No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta d'arròs publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

Més llarg que un dia sense pa

El Pere i la Joana fa estona que s'esperen asseguts al banc de la plaça. Han quedat a tres quarts de sis amb la seva filla, però ella no apareix i ja queda poc per dos quarts de set. Al principi han estat xerrant de tot una mica. Han comentat la remodalació del carrer major, han xaferdejat sobre unes noies que han passat, han planificat el cap de setmana i alguna cosa més sense importància. Però a mesura que el temps ha anat passant, les converses han minvat. No és que no tinguin res a dir-se, ja que sempre estan parlant i mai troben moment per callar; sinó que el neguit de tot pare preocupat ha esborrat la llengua de la seva boca. 

Primer han sortit les preguntes retòriques que no busquen cap resposta, perquè saben que no existeix: "On deu ser?", "Què li deu haver passat?", "Havíem quedat a tres quarts, oi?".

Després, ni tan sols la repetició de la qüestió absurda els ha tranquil·litzat. El silenci s'ha apoderat del banc i els dos s'han quedat muts mirant l'horitzó llunyà. Estan completament muts. Algun cop, cada cert temps, mouen el cap buscant l'arribada de la filla. Ell es toca les mans. Ella es mossega les ungles.

Finalment arriba la filla. No ve corrents, ni ferida, ni tant sols preocupada. Arriba contenta i alegre, dona un bes a cada un dels seus pares i els presenta el seu amic amb qui ha estat tota la tarda.

La mare li pregunta com és que ha arribat tard, ella li contesta que ha arribat fins i tot uns minuts abans. L'amic fa que sí amb el cap i afegeix: "Havíeu quedat a tres quarts de set, i encara no ho són, mireu el rellotge de la plaça".

La Joana i el Pere esclaten a riure, els nervis els han fet una mala passada. Certament s'han equivocat i han hagut de patir durant una hora ben llarga, tan llarga com un dia sense pa.

Recordeu:

• Fer la vostra versió de pa -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salada-. 
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
• No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta de pa publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

El bon feiner no li manca el menester

Ben d'hora de matí, quan el sol encara no ha començat a pintar l'horitzó; el Pere ja està obrint el forn. No es troba cap ànima de camí de la casa a la feina. No és que hi hagi molta distància, però ni que recorregués tot el poble no trobaria, segur, cap altra persona desperta. És dura la vida del forner, cal ser el primer en començar, cal ser constant en el treball. Com diu ell mateix tot sovint, quan algun marrec li pregunta per la seva feina, "si no t'il·lusiona, no tens res a fer".

Tot el contrari passa amb els animals, ells l'acompanyen des què posa un peu al terra. Un parell d'ocells recolzats a la finestra sembla que vulguin parlar amb ell. El gos del camí ve a rebre'l en sortir de casa. El gall entona un Mi Major tot afinat quan obre la porta del forn. El gat que viu al magatzem el saluda mentre prepara els sacs de farina... Tots ells són els seus amics, els seus companys de viatge, els seus socis matiners. Com a mínim fins que, temps més tard, arriba la Joana, a ajudar-lo en el difícil art de fer el pa.

Quan arriben els primers clients, ja fa estona que treballen. Alguns podrien pensar que un tros de pa és com una patata, o és bona o és dolenta. Però a casa del forner saben bé que això no és així. Pans i patates, aliments tan senzills com aquests, poden fer-se de moltes maneres i, naturalment, acabar amb resultats ben diferents. 

Avui la Maria parla d'això davant dels seus companys de classe. La professora els va demanar que preparessin una presentació d'algun tema que coneguessin bé. Ella no ho va dubtar ni un segon. "A casa som artistes del menjar, això és el que coneixem millor". D'aquesta manera inicia un discurs que ha titulat: "Per fer pans o patates, poseu-vos bé les bates". Durant uns deu minuts explica el dia a dia de la seva família amb tan d'amor i d'orgull que, a més d'un company, li cau una llàgrima. 

En acabar, tant la professora com els seus amics es posen dempeus i li dediquen una extensa ovació. Els seus pares no hi són presents, estan treballant, continuen forjant l'esperit de la feina que honra els flequers, facin pans o patates -ja siguin fregides o farcides-.

Recordeu:

• Fer la vostra versió de patates farcides -podeu seguir la recepta que vulgueu-. 
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
• No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta de patates farcides publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

Felicitat és tranquil·litat

Una petita aranya de cames allargades caminava per una cantonada de l'habitació. La Maria se la mirava estirada al terra. Feia estona que jeia mirant tot el que passava al seu voltant. La quietud només es veia animada pel petit animaló que buscava on amagar-se.

Els llibres estàtics sobre el prestatge fix. Les parets plenes de dibuixos fets a l'escola i fets a casa. Joguines i nines damunt de la taula. La pau estava amb ella, vivint la tranquil·litat de les vacances. Fora, la neu començava a caure en petites volves. Eren tan diminutes que encara no les podia percebre, però el fred ja gelava el marc del finestral.

"Quina quietud, quina pau, quina joia". Pensava ella. Jeia boca amunt. Tot el cos estirat. Les mans en forma de creu i els peus com unes tisores obertes. Observava aquelles parets i sentia l'habitació bategar com ho feia el seu cor.

Els dibuixos prenien vida i sortien dels papers. Els llibres s'obrien i les lletres queien des del sostre cap avall. Prínceps esperant a la porta, dracs escopint foc vora del llit, follets traient el cap per l'obertura dels calaixos i una veu llunyana cridant el seu nom: "Maria! Maria!".

Ella seguia immersa en el seu món fantasiós, ple d'aventures i de ritmes trepidants. No sentia com la seva mare la cridava, fins que va obrir la porta i, en un tres i no res, va desaparèixer tota la màgia de l'habitació.
Altre cop sola, va mirar la seva mare i, amb un somriure d'orella a orella i els ulls oberts de bat a bat, li va preguntar: Ja ha arribat el pare amb els torrons?


 

 

 

 

 

 

Recordeu:

 

• Fer la vostra versió de/amb torró -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salda-. No cal que feu torró, pot ser una recepta que en porti.
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
• No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta de torró publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

 

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

 



 

El bon riure fa de bon viure

Quan ja és fosc, la Joana i el Pere es queden sols. La Maria ja fa una estona que està dormint. Estan esgotats, com cada nit. No tenen esma per res, però ella posa en marxa l'equip de música que tenen al menjador. L'agulla comença a gratar el disc, fa un soroll que els recorda les carícies de l'amor. Aviat la veu de la cantant deixa anar un "és l'última oportunitat pels amants de pedra". Els dos es miren i somriuen. No tenen forces ni per dir t'estimo, però amb la mirada intenten explicar-se tot el que senten.
Ja fa molts anys que es coneixen, han passat moltes nits des què ell l'enamorés amb el seu somriure. Han aconseguit crear la família que sempre van somniar. Viuen un somni que s'ha tornat realitat, però el viuen cansats. I això els entristeix. Ella ho nota en la seva mirada i esbufega. Es mossega els llavis i li proposa un joc.
-Saps què farem Pere?
-Digues, amor...
-Jo pensaré un moment dolç de la nostra vida i tu hauràs de relacionar-lo amb un menjar que t'agradi molt.
El Pere comença a riure.
-D'on has tret aquesta ximpleria, quina gràcia... i ara per què hem de fer això?
-Tu confies en mi? -Li pregunta amb una rialla a la boca la Joana.
-Clar, però ho trobo absurd, estem cansats, anem a dormir... -Replica el Pere.
-No, no! Tu ets tossut, però jo també ho puc ser. Abans de dormir... juguem... Juguem com nens.
-No som nens... -Deixa anar el Pere.
-Si ho som... -Contesta ràpidament ella, com si ja s'esperés la resposta.
-Mira que em fas fer cada cosa.... Va, juguem.
Els dos s'apropen i es col·loquen cara a cara, a molt poca distància. Ella diu: La nostra primera cita. I ell diu a l'instant: El flam!
Els dos esclaten a riure. Cada cop riuen més. Ploren. A ella li falta aire i li demana que parin de riure, però no poden. Fan tant soroll que la Maria es lleva i surt de l'habitació. Els veu a tots dos rient i plorant. Els veu feliços i els hi diu:
-No sé què us passa, però jo de gran vull ser com vosaltres.

 

 

 

 

 

 

Recordeu:

• Fer la vostra versió de flam -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salda-.
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
• No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta de flam publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

 

Com més clars, més amics

Cauen les fulles de la tardor. El camí de l'escola sembla una moqueta fet amb tots els tons del marró. La Maria juga a trepitjar-les, salta i salta i riu amb les companyes de classe que l'acompanyen. En un dels salts, cau sobre d'un toll ple de fang. Ja ho té això la tardor, fulles al terra, tolls plens de fang, pantalons bruts i galtes vermelles.

Arriben a classe i la Maria fa esforços per evitar que els nens vegin que va bruta. Un cop ha acabat la primera classe, les amigues l'acompanyen al lavabo, allà l'ajuden a netejar-se. Totes riuen. Saben que la Maria no vol que la vegin bruta. Hi ha un nen que li agrada, el Marc. Però no hi ha res a fer, els nens les espien des de la porta del lavabo, ara riuen ells. La veuen amb els pantalons bruts i ella es mor de vergonya. S'enfada i surt corrents, empenta els companys i les companyes que troba pel camí.

Elles s'empipen amb ells. Ells es riuen d'elles. Tots van cap a classe, la mestre els crida. La Maria no diu res a ningú. Està indignada. L'enuig li dura fins l'hora del pati. Lluny de jugar amb els companys i les companyes de classe, decideix quedar-se sola en un banc on mai seu ningú.

Se li apropa el seu amic i li demana si pot seure al seu costat. Ella no contesta, però amb les mans es tapa, com pot, les taques dels pantalons.

-No passa res, tots ens embrutem, jo cada dia!-. Li diu ell per animar-la. Però ella no li contesta, segueix muda i amb les galtes vermelles. -Saps una cosa, Maria, ningú mai s'asseu en aquest banc, diuen que porta mala sort-. Torna a provar el Marc.

-Doncs, aleshores, no sé què hi fas tu aquí-. Per fi contesta tímidament.

-A mi m'ha portat sort, he aconseguit que em parlessis.

-I a mi?- Contesta ella amb veu baixa.

-A tu no sé si et portarà sort, però jo t'he portat unes ametlles garapinyades per esmorzar, ja em diràs si això és bona o mala sort.

Els dos riuen i es passen l'estona del pati parlant sense parar, una estona que passa tant ràpid que ni tant sols s'acaben l'esmorzar.

Recordeu:

• Fer la vostra versió de garapinyades -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salda-.
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada. Si ja teniu una recepta de garapinyades publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

El qui festeja, no sopa

La tornada a l'escola i a la rutina laboral, per part de la Maria i els seus pares, és ben poc usual. El Pere va caure mentre imitava un saltimbanqui a sobre d'una roca. No va ser gaire cosa, però l'ensurt no li treu ningú. Durant uns dies ha estat fent repòs a casa. Ara ja està gairebé del tot recuperat i, tot i que el metge li ha recomanat que seguís de vacances uns dies més, ja fa un parell de dies que treballa. 

Per la seva banda, la petita s'ha convertit en una infermera d'allò més professional. Ha mostrat tanta atenció cap a ell que, per jugar, es vestia amb una bata blanca abans de fer-li les cures. Acabats els dies de relax i de joc fins a tres quarts de quinze, ha arribat l'hora de tornar a classe. Deures, exàmens i excursions. La primera arriba ben aviat, just una setmana després de tornar a les aules.

Marxen avui a veure unes ruïnes romanes. El mestre el hi ha demanat que no portin ni bolígrafs ni llibretes, només la ment oberta, ganes de passar-ho bé i... una carmanyola!

Ja podeu imaginar el nivell de preocupació de la petita de la casa. Ahir per la nit encara dubtava què fer. I és que, tal i com li deia a la seva mare, aquest any ja era més gran. No podia seguir portant menjar de nen rebullit i refredat. Calia inventiva, sorprendre els companys de classe i, sobretot, atreure l'atenció del noi aquell que, un parell de mesos enrere li havia robat el cor. L'estiu és llarg i, com és normal, està preocupada per saber si segueix mirant-la de la mateixa manera que ho feia.

A l'autobús s'ha assegut amb la seva millor amiga, no han parat en tota l'estona de parlar. S'han posat al dia amb tot el que han fet mentre no estaven juntes. Ara, l'hora de dinar, ella sent un pessigolleig interior que no havia sentit encara. Té la carmanyola sobre les cames, encara no l'ha obert, però el que ha fet per dinar ha passat en segon pla. El més important és que el company de classe que tant li agrada seu al seu costat. 

Recordeu:

• Fer la vostra versió de dinar de carmanyola -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salada-.
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada. Si ja teniu una recepta de carmanyola publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

Paraules d'estiu, segons qui les diu

Quan les fulles ballen al son del poc aire d'estiu, el sol es pon i deixa pas a les nits més curtes de l'any. Si ve és cert que la Maria comença a estar preocupada perquè el dia torna a escurçar-se, també ho és que la seva mare no es cansa de repetir-li el mateix.

-Filleta, no et preocupis tant per aquestes coses. El dia és llarg encara, gaudeix, tens tot l'estiu per viure a la llum del sol fins ben tard. Aniràs en bicileta. Et pelaràs els genolls en tirar-te per terra. Berenaràs pa amb oli i sucre. Ballaràs a la Festa major. Faràs sopars amb els amics a mitja nit. Jugaràs al carrer fins que et quedis dormida. Gaudeix i no et capfiquis.

-Ja ho sé mama, ja ho sé. Hauria d'estar contenta, però és que m'agrada tant que sigui de dia fins tant tard... Ens deixeu fer tantes coses... I, clar, ara tot fa baixada, cada dia uns segons menys de sol.

-Mira, filla, el temps és... com t'ho diria... És complicat d'explicar, però el teu pare, quan ens vam conéixer, em va portar a dalt de la muntanya, allà on vas sovint a llegir. Allà em va agafar la mà i em va ensenyar el riu que passa a prop d'aquí. L'aigua, em deia, baixa de les muntanyes i espera arribar al mar. Ho fa amb ganes, amb il·lusió, amb força. Baixa joiosa i contenta, emportant-se peixos i branquillons. I cada cop que s'apropa més al mar, té més ganes d'arribar-hi.

-Això et va dir?

-Sí, filla, escolta. Quan l'aigua és molt a prop, la corrent minva, ja no es mostra tan contenta. Fins i tot alguns peixos deixen d'acompanyar-la en el camí i s'aturen en alguns plans. És com la vida, la vivim amb força fins que ens adonem que, de tant viure-la, ens l'acabem i ja no la tindrem més.

-Ostres, mama, aleshores...

-Aleshores, imagina't que l'aigua que brollés de les muntanyes no baixés tan alegre, amb tanta força. Què passaria? Arribaria més tard. Sí. S'hauria preocupat de no gastar la vida, però... i tot el que s'hauria perdut? Va, petita. Fes com el riu, surt, diverteix-te, gaudeix de les vacances! No pensis en res més, el temps ja farà la seva feina.

Que passeu unes bones vacances.

Us esperem el 5 de setembre amb un nou repte!