Memòries d'una cuinera: d’agost 2011

La Joana i el Pere han estat tot el juliol treballant. Per sort no ha estat un mes calorós, així que no han hagut de patir per les altes temperatures que, cada any, molesten als qui no poden marxar de vacances i segueixen al peu del canó dels seus negocis. Ara, però, el sol d'agost ha començat a caure amb força; i cada dia treballen suportant un ambient veritablement calent.

Són les dotze del migdia i els rajos solars es llencen amb força sobre el cap del Pere, que ha sortit a buscar farina. En tornar la Joana li recrimina que no hagi agafat un barret. "Si vas tot suat! Com fas aquestes coses? No veus que t'haguessis pogut marejar?"; li crida només veure'l entrar per la porta. Ell seu a una cadira i li demana alguna cosa ben freda, tot explicant-li que sí que s'ha marejat. I que ha hagut de parar sota l'ombra d'un plataner, perquè ja començava a veure tot d'estrelletes grogues: "No saps la calor que fa! Ja podem preparar-nos! Si el temps continua així no hi haurà qui ho resisteixi. I la nostra petita, allà baix... segur que encara passa més calor que nosaltres"; li comenta sense fixar-se que ella ha anat a buscar-li una beguda i que segurament no l'ha sentit.

-Mira, Pere, pren-te això i no et preocupis per la Maria, no sé què m'has dit d'ella, però si t'amoïnaves per la calor que pot fer allà baix, oblida-ho. Segur que ella està a la piscina del poble, jugant amb els amics, i passant-s'ho d'allò més bé a sobre de la bicicleta, camins amunt i camins avall.

-Què bona aquesta llimonada. Quan l'has fet? Què freda està... la necessitava com el respirar. I quan dic això no ho dic per dir, perquè abans gairebé em quedo sense aire. -Comenta el Pere mentre esbufega.

-L'he fet aquest matí, és tan senzill de fer que penso fer-ne cada matí. Només necessitem aigua, llimona i sucre. Això sí, sempre a la nevera, que estigui ben freda! Jo avui ni he notat la calor; i pel que veig, no és un dia fresquet. -Respon la Joana mentre riu i neteja, amb un drapet, la suor del front del seu marit.

Aquest mes us convidem a preparar:

Recordeu:

Fer la vostra versió de llimonada -podeu seguir la recepta que vulgueu-.
La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a: memoriesdunacuinera@yahoo.es
El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes

Sembla que l’origen del gaspatxo pot ser Romà, una teoria que es basa en què els soldats i la gent del poble d'aquell temps bevien aigua amb vinagre, la Posca. Tot i que els camperols grecs també prenien una barreja semblant, el kykeón.

Si parlem del gaspatxo pròpiament dit, hem d'anar fins al S.VIII. Segons la documentació històrica que tenim, el preparat d'aleshores era a base d'engrunes de pa, oli d’oliva i vinagre, tot aixafat amb un morter. Posteriorment, amb la colonització d’Amèrica, van arribar els tomàquets i els pebrots, que s'inclogueren a la recepte. Per això els primers gaspatxos eren blancs.

Ara bé, una cosa sembla clara, el gaspatxo és d'Andalusia, una terra amb molts productes de la terra i oli d’oliva. Allí aquest plat és molt popular i, per això, ha agafat el nom de gaspatxo andalús, després es va anar estenent i es va anar adaptant als gustos i als productes de cada regió. I és que és un plat que va començar amb pocs ingredients i que ha anat evolucionant segons les zones i les cases, variant els ingredients i adaptant-se als gustos dels qui se l'han de menjar. D'aquí que trobem també les seves variants més comunes: el salmorejo i l’ajoblanco. També hi ha els gaspatxos calents, que són típics de La Manxa. Aquests gaspatxos són un guisat de carn que es serveix calent.

El gaspatxo andalús és una sopa que se serveix freda i, actualment, els ingredients que no solen faltar, a la recepta tradicional, són: pa, oli d’oliva, vinagre i hortalisses, com per exemple el cogombre. Aquest, juntament amb l’aigua i el vinagre ajudaven a calmar la set dels qui treballaven al camp, suportant altes temperatures, però segur que aquest cop, ha refrescat fins i tot als que estem a la ciutat.

Amb el recull que hem fet a Memòries d'una cuinera hem pogut descobrir una gran varietat de preparacions, tant pels ingredients com per les textures i les presentacions i on la fruita té un paper protagonista.