Memòries d'una cuinera: de juliol 2013

Quan les fulles ballen al son del poc aire d'estiu, el sol es pon i deixa pas a les nits més curtes de l'any. Si ve és cert que la Maria comença a estar preocupada perquè el dia torna a escurçar-se, també ho és que la seva mare no es cansa de repetir-li el mateix.

-Filleta, no et preocupis tant per aquestes coses. El dia és llarg encara, gaudeix, tens tot l'estiu per viure a la llum del sol fins ben tard. Aniràs en bicileta. Et pelaràs els genolls en tirar-te per terra. Berenaràs pa amb oli i sucre. Ballaràs a la Festa major. Faràs sopars amb els amics a mitja nit. Jugaràs al carrer fins que et quedis dormida. Gaudeix i no et capfiquis.

-Ja ho sé mama, ja ho sé. Hauria d'estar contenta, però és que m'agrada tant que sigui de dia fins tant tard... Ens deixeu fer tantes coses... I, clar, ara tot fa baixada, cada dia uns segons menys de sol.

-Mira, filla, el temps és... com t'ho diria... És complicat d'explicar, però el teu pare, quan ens vam conéixer, em va portar a dalt de la muntanya, allà on vas sovint a llegir. Allà em va agafar la mà i em va ensenyar el riu que passa a prop d'aquí. L'aigua, em deia, baixa de les muntanyes i espera arribar al mar. Ho fa amb ganes, amb il·lusió, amb força. Baixa joiosa i contenta, emportant-se peixos i branquillons. I cada cop que s'apropa més al mar, té més ganes d'arribar-hi.

-Això et va dir?

-Sí, filla, escolta. Quan l'aigua és molt a prop, la corrent minva, ja no es mostra tan contenta. Fins i tot alguns peixos deixen d'acompanyar-la en el camí i s'aturen en alguns plans. És com la vida, la vivim amb força fins que ens adonem que, de tant viure-la, ens l'acabem i ja no la tindrem més.

-Ostres, mama, aleshores...

-Aleshores, imagina't que l'aigua que brollés de les muntanyes no baixés tan alegre, amb tanta força. Què passaria? Arribaria més tard. Sí. S'hauria preocupat de no gastar la vida, però... i tot el que s'hauria perdut? Va, petita. Fes com el riu, surt, diverteix-te, gaudeix de les vacances! No pensis en res més, el temps ja farà la seva feina.

Que passeu unes bones vacances.

Us esperem el 5 de setembre amb un nou repte!

Els sandvitxos tenen el seu origen al segle XVIII. Origen relacionat amb John Montagu, que va ser el IV Comte de Sandwich. Tot i que ell no va ser l'inventor, diuen que li agradava menjar d’aquesta manera, ja que així podia jugar a les cartes sense embrutar-se els dits. I és que era tal la seva afició que el 1762 va estar 24 hores davant d'una taula de joc. Per passar una mica la gana va demanar carn entre dues llesques de pa*; així que aquest nou refrigeri se li va donar el nom de sandwich en honor al seu inventor. Ell n'estava ben orgullós, ja que fins i tot, diuen, que al seu testament va deixar clar que el millor llegat que deixava al seu país era la creació del sandvitx.

*També hi ha una versió alternativa a aquesta història, la que diu que li van portar una safata plena de menjar i ell va agafar dues llesques de pa i va posar-hi la carn al mig.

Ja sabem que els britànics tenen molta afició a menjar-ne i que el seu dinar consisteix bàsicament en això, un sandvitx. Ja el 1996 gastaven diàriament 7,9 milions de dòlars en aquesta preparació, el que representava més d’una tercera part de tot el mercat de menjar ràpid.

Tot i que la idea original era poder-los menjar amb una mà, s’ha arribat a un nivell de sofisticació que fa que necessitem les dues mans o fins i tot coberts, però sigui com sigui el que està clar és que un sandvitx pot ser una molt bona opció per fer un àpat equilibrat si fem una bona (i sana) combinació d’ingredients.