Memòries d'una cuinera: de novembre 2013

dimarts, 5 de novembre del 2013

El bon riure fa de bon viure

Quan ja és fosc, la Joana i el Pere es queden sols. La Maria ja fa una estona que està dormint. Estan esgotats, com cada nit. No tenen esma per res, però ella posa en marxa l'equip de música que tenen al menjador. L'agulla comença a gratar el disc, fa un soroll que els recorda les carícies de l'amor. Aviat la veu de la cantant deixa anar un "és l'última oportunitat pels amants de pedra". Els dos es miren i somriuen. No tenen forces ni per dir t'estimo, però amb la mirada intenten explicar-se tot el que senten.
Ja fa molts anys que es coneixen, han passat moltes nits des què ell l'enamorés amb el seu somriure. Han aconseguit crear la família que sempre van somniar. Viuen un somni que s'ha tornat realitat, però el viuen cansats. I això els entristeix. Ella ho nota en la seva mirada i esbufega. Es mossega els llavis i li proposa un joc.
-Saps què farem Pere?
-Digues, amor...
-Jo pensaré un moment dolç de la nostra vida i tu hauràs de relacionar-lo amb un menjar que t'agradi molt.
El Pere comença a riure.
-D'on has tret aquesta ximpleria, quina gràcia... i ara per què hem de fer això?
-Tu confies en mi? -Li pregunta amb una rialla a la boca la Joana.
-Clar, però ho trobo absurd, estem cansats, anem a dormir... -Replica el Pere.
-No, no! Tu ets tossut, però jo també ho puc ser. Abans de dormir... juguem... Juguem com nens.
-No som nens... -Deixa anar el Pere.
-Si ho som... -Contesta ràpidament ella, com si ja s'esperés la resposta.
-Mira que em fas fer cada cosa.... Va, juguem.
Els dos s'apropen i es col·loquen cara a cara, a molt poca distància. Ella diu: La nostra primera cita. I ell diu a l'instant: El flam!
Els dos esclaten a riure. Cada cop riuen més. Ploren. A ella li falta aire i li demana que parin de riure, però no poden. Fan tant soroll que la Maria es lleva i surt de l'habitació. Els veu a tots dos rient i plorant. Els veu feliços i els hi diu:
-No sé què us passa, però jo de gran vull ser com vosaltres.

Recordeu:

Fer la vostra versió de flam -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salda-.
La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta de flam publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!

divendres, 1 de novembre del 2013

Garapinyades

Segons l'Institut d'estudis catalans la definició de garapinyar és: Recobrir d’almívar pres formant grumolls.

L’origen no està molt clar, alguns diuen que és herència dels àrabs de banyar els fruits secs en mel i d’altres més propers s’atribueixen a ells el mèrit com els bascos o els castellans.

És un dolç que no trobem només aquí, en alguns països de Sud-Amèrica també està estesa aquesta tradició

Com ja ens heu ensenyat amb les vostres receptes són un dolç típic de fires i admet qualsevol tipus de fruit sec. Tot i que les més comuns són les ametlles cada vegada podem trobar un ventall més ample: sèsam, pipes, nous, etc.

Al ser fruits secs tenen un alt contingut en greix i són una important font de proteïna. També tenen una gran quantitat d’hidrats de carboni i per això tenen un elevat valor calòric i per tant convé prendre’ls amb moderació.

El fet de que portin sucre fa que tinguin una llarga vida útil, es poden arribar a conservar un any sempre i quan les guardem en un lloc fresc i sec i en un pot ben tancat.