La primavera la sang altera

La petita Maria fa uns dies que ha marxat amb l'escola a unes colònies a la muntanya. S'estarà una setmana sencera fora. Els professors van explicar, en una reunió molt divertida, quines activitats farien. Excursions en bici, acampades a l'aire lliure, sopars a les fosques, ball... Tot per aconseguir despertar els cinc sentits de l'alumnat i, aleshores, aprofitar el moment per fer-los aprendre quantes més coses millor. L'escola de la Maria creu molt amb l'educació pràctica, per això mai escatimen en sortir i fets que s'allunyin de la rutina de classe. No cal dir-ho, els alumnes estan encantats i sembla que, de moment, aprenen molt.

Durant aquests dies la Joana i el Pere s'han agafat vacances. És l'època que menys demanda tenen a la fleca, així que és el millor moment per tancar la parada i desconnectar. Sense ànims de gastar, però amb la il·lusió de fer coses cada dia, s'han marcat activitats pels volts de casa seva. Avui es troben al punt més alt del Turó Verd, una petita muntanya des de la qual es veu la vall on viuen perfectament. Dins d'una motxilla, han dut una carmanyola i una cantimplora. Però a mig camí, no saben ni com ni a on, se l'han deixat. La Joana riu mentre el Pere intenta buscar una explicació. 

-Tranquil, no passa res. Segur que ens l'hem deixat al costat del rierol on ens hem banyat.

-Doncs ja hi podem tornar, que no tenim ni aigua ni menjar! -Contesta exaltat el pare de família.

Tots dos, doncs, canvien el programa del dia i decideixen tornar enrere, resseguint el riu fins trobar el punt on han volgut refrescar-se. Entre tanta arbreda és difícil trobar res, així que la Joana ho dóna per perdut.

-Escolta, tampoc és tan important. No ens ho hem passat bé banyant-nos i pujant fins aquí dalt? Doncs ja està. Baixem fins a casa i no et preocupis més. -Li comenta amb un somriure a la boca.

El Pere és d'aquelles persones que, quan perd una cosa, no s'atura fins que la troba. Està atabalat. No vol marxar i li comenta totes les possibles hipòtesis. Està tan nerviós que posa el peu sobre una roca plena de verdet i rellisca. Acaba amb el cul dins l'aigua i els pantalons mullats. Ja us podeu imaginar el riure de la Joana en veure'l mullat com un peix de riu. A ell no li fa cap gràcia i, sense sortir de l'aigua, fa morros.

-Va, no siguis nen petit -li diu la Joana mentre es torna a despullar i es fica a l'aigua al seu costat-. Si volies que ens tornéssim a banyar només m'ho havies de dir. 

Els dos riuen i es besen, en els seus ulls veuen moments passats molt semblants, quan tots dos s'escapaven per anar al bosc quan començaven a sortir. La música de l'aigua xocant contra les pedres converteix el moment en un paratge idíl·lic, però tot d'una el Joan deixa de besar la seva dona, assenyala a l'altre costat del riu i exclama: "Mira, els esquirols s'enduen la nostra motxilla!".

Efectivament, un parell d'esquirols s'enduen la motxilla i el dinar del Pere, que torna a estar decaigut, però ràpidament la Joana sap com animar-lo.

-Va, Pere, tornem cap a casa, tinc una coca de iogurt que vaig fer ahir a la nit que segur que et farà recuperar els ànims i curar la gana!

-La gana -contesta el Pere- potser sí que me la cura, però els ànims només els recupero si em tornes a besar!

Recordeu:

• Fer la vostra versió de coca de iogurt -podeu seguir la recepta que vulgueu, dolça o salada-. 
• La recepta la podeu publicar al vostre bloc quan us vagi bé i deixar l'enllaç amb la recepta als comentaris d'aquesta entrada.
• No cal que sigui una recepta nova, si ja teniu una recepta de coca de iogurt publicada al bloc, podeu participar igualment, només heu de deixar l'enllaç aquí.
• Teniu fins el dia 28 per enviar-nos l'enllaç de la vostra recepta -si no teniu bloc i voleu participar, cosa que ens agradaria moltíssim, ens podeu enviar la foto a memoriesdunacuinera@yahoo.es
• El dia 1 publicarem el recull de les receptes rebudes amb els enllaços dels blocs participants.

Si necessiteu qualsevol tipus d'aclariment no dubteu a contactar amb nosaltres.

Esperem les vostres receptes!